Sentirse Vivo: Parte VII

"La intención de algunas personas, es hacernos sentir bien. Cada día que pasa nos muestran una sonrisa en su boca, para así alegrarnos el día. Sin embargo, esas personas que tanto nos quieren, también esperan algo bueno de nosotros y, somos los primeros que no les podemos decepcionar. Seguramente, ellos piensan y esperan lo mismo que nosotros de ellos. Porque, a veces, creemos que la gente es malvada, pero en el fondo ves que hay una luz interminable de cariño y respeto.

Cada uno tiene su día malo, y no es por eso, que para no preocupar a esas personas, dejar los malos rollos atrás y no meterlos cuando estamos con ellos, estaria bien hacerlo. 

También las personas no deseadas para nosotros, no quiere decir que alguien en el mundo no la quiera, porque a cada parte del mundo, encontramos a una persona igual que tu, de diferente sexo o no, sólo es cuestión de buscarla, porque cuando esa persona sea encontrada, verás lo que tu eres realmente, si mereces lo que tienes o te lo necesitas ganar, porque a veces las cosas nos las tenemos que ganar con el paso del tiempo, así, así se ganan las verdaderas cosas que queremos. 

Con un simple no, te pueden destrozar el corazón y quizás te hace pensar en lo que has hecho mal o que malinterpretaste. Y al cabo de un tiempo te das cuenta de lo que hiciste..."

Adam pensativo, afirmó que su mejor amiga, nunca le había abandonado, que arriesgaba todo por él, en cualquier circumstáncia. Lo mejor que había encontrado en su vida. Una persona diferente, con personalidad, con carácter. Podía ir con ella a todos sitios, se contaban sus cosas. Aquí, en ese momento, en el de la boda, le ayudó un montón. Adam llegó a un punto que estaba indeciso, todo pasaba tan rápido...Pero Jane, su mejor amiga, le dijo que era un paso enorme y que tras el casamiento serían una pareja eternamente feliz.

Faltan 20 días para la boda...

Sentirse Vivo: Parte VI

Después de oir varias veces el tiempo, vieron que no era una tormenta normal y corriente. Las nubes se acercaban con el paso del tiempo en todo el sud-este de Inglaterra. Todo ese día estuvieron encerrados en casa, preocupados de lo que pasaría los próximos días.
El día siguiente empezó a llover con gran intensidad pero nada del otro mundo. Todo el mundo estaba asustado, por lo que pasaría la semana de año nuevo. Pero los meteorologos se equivocaron. No había ninguna tormenta extraña. Los proximos días aunque dijieron que se habían equivocado, mucha gente estaba atenta a lo que pasaba en el pais.

31 de diciembre, fin de año: Adam y Mery pasaron de cenar en casa solos y se fueron a un restaurante de Dover que organizaba una fiesta, con la gente que quisiese venir. Cenaron tranquilos pero a la vez, nerviosos, ya que cambiarian de año dentro de unas horas. El 2012 estaba en sus pies.
Posiblimente se casarían en verano.
23:50h del mismo día: Todos delante de la televisión, a punto de tomarse las uvas. Las cadenas estaban ilusionadisimas con el año nuevo. Adam le dijo a la oreja:
- I could make you happy, make your dreams come true...
00:00h: La hora había llegado, la emoción, la alegría, el desaogo, las lágrimas, todo pertenecía en ese día. La pareja estaba muy contenta. Brindaron por ellos y por su futuro, que podía ser muy bueno. Estaban hechos el uno por el otro. "¡Hope, Glory, Love, Happy Ending!".

Llegó el verano. Las cosas hasta Junio fueron perfectamente. Adam encontró trabajo de abogado en un gavinete en Dover y Mery la habían ascendido a jefe de planta. Al empezar la primavera, tomaron la decisión de casarse. Pidieron fecha para finales de Julio. La boda estaba al caer. Adam empezó a preparar hasta el último detalle, querían que fuese perfecta. También se cambiaron de casa. Querían un estilo más moderno y no tan antiguo. Se fueron al barrio más rico de Dover donde las casas eran preciosas y grandes. Tenían unos vecinos muy amables y majos.

Mery contenta de su vida, ahora si que se podía sentir orgullosa. Con un futuro marido, con un trabajo que le encantaba y una casa nueva y más grande.

Sentirse Vivo: Parte V

Desde ese día Mery, salió de la depressión que tenía y Adam namás hizo que pensar en ellos.

Supongo que uno después de estar mucho tiempo con una persona, al final se enamora, y Adam se quería dar una oportunidad a si mismo. 

La mañana siguiente en el cual quedaron para desayunar juntos antes de que Mery fuese a trabajar, fueron a un lugar muy especial para la chica. Ese local, era un sitio muy moderno, servían desayunos muy ricos y elaborados. La decoración de la granja, tenía pintadas en la pared una serie de caricaturas de animales. A Mery le encantaba ese sitio. Lo descubrió el primer día que llegó a Dover. Desde ese día se enamoró de el.
Se sentaron y pidieron un café descafeinado con leche. Ella se tomó un croisant. Estuvieron hablando de qué habían estado haciendo todos estos meses que no se habían visto y cómo habían pasado la navidad.
Ella le explicó que se le habían acabado las lágrimas y no pudo llorar más. Cuando era pequeña tuvo un problema en que paso muchos años llorando cada noche en su cama. Y no lloró desde entonces. Adam quedo alucinado, con la boca abierta. El chico, en cambio, le explicó que estuvo pensando, se rompió la cabeza pensando en lo que pasaba, porque no tenía claro nada.

[...]

Un buen día o quizás una noche, cerca del mar Adam se había dormido, perdió el norte cuando llegó a esa playa cerca de Dover. Mientras Mery trabajaba, Adam se había escapado y fue hacia una playa desierta, a descubrir nuevos horizontes. Faltavan pocos días para año nuevo. Se cogió el abrigo, la bufanda y los guantes y anduvo un buen rato, por ese paraíso. Desde allí se veia Francia, a la otra punta del estrecho, al horizonte que nunca alcanzaría. Tan cerca y a la vez tan lejos.
De camino a casa, Adam iba con el coche, la radio puesta y se puso a llover. El chico oyó que se avecinaba una tormenta muy fuerte cerca del estrecho. Enseguida llamó a Mery, que fuera hacia casa, porque la tormenta estaba al caer.

Unos fuertes días de tormenta dejó sin salir a la pareja. Se quedaron en casa. Adam le explicó que había ido a una playa desierta que había descubierto ese mismo día. Y estuvo pensando que deberían hacer un gran paso adelante. La palabra aquí es C-A-S-A-R-S-E.

Sentirse Vivo: Parte IV

Sintiéndolo mucho, Adam, no podía luchar por una cosa que ya se había tomado una decisión antes.
Siempre recordará esa navidad, una navidad sin compañia, que por parte lo agradecería, porque quería estar solo. Por otra parte, Mery cogió una depresión, pero era muy ilógico lo que estaba ocurriendo.
Adam se cansó de esa tontería, ¿por qué luchar por los sentimientos? ¡No huyas de los sentimientos, no cambiaran, afróntalos!

Así que cogió el coche y se fue a Dover, a su casa otra vez. Picó a la puerta. No abrieron. Empezó a gritar hacia su casa:
- ¿No ves que así no conseguimos nada? Fijate por un momento, ¿por qué huyes de tus sentimientos? ¿No te quieres enamorar de mi? ¡Da la cara y explicamelo todo! -dijo Adam.
No obtuvo respuesta.
- Seamos sinceros por una vez, ¿Mery me quieres de verdad? -preguntó Adam.
Se oyó un ruido en el piso de arriba, era ella, salió desde su habitación a la terraza.
- Adam, yo te quiero mucho, tanto que daría todo por ti. Pero no quiero que esto vaya así de rápido.
Yo me enamoré locamente de ti la primera vez que te vi, en esa boda. Todo se empezó a precipitarse y todo se me fue de las manos. Decidí no verte en un tiempo, para que mis sentimientos se fueran calmando, pero veo que no. Es lo que tu dices, los sentimientos no cambiaran, debes afrontarlos, con sus virtudes y defectos. Adam es difícil...Y he encontrado una solución. ¿Por qué huir de este amor? Es possible. Ven a vivir conmigo aquí, a Dover. Deja tu piso, empezemos de cero, desde el principio, como si nada de esto hubiese pasado. -contestó Mery.
- ¡Stop! -exclamó Adam- ¿que estás diciendo que venga aquí junto a ti?
- ¿Qué pasa, no quieres? -preguntó preocupada Mery.
- No es eso, sino que pasamos de no vernos durante un tiempo a vivir juntos y es un paso enorme, y yo quiero que esto vaya bien...
- ¿Tú me quieres Adam?
- Aún no lo se, siento cosas fuertes por ti, Mery, por eso te digo de ir poco a poco. De momento yo me vuelvo a Canterbury y nos seguimos viendo, ¿vale? -afirmó Adam.
- No me lo esperava esto, me dejas con el moco, pero te haré caso, ¡porque te quiero!
- ¿Quedamos mañana por la mañana a primera hora, te vengo a buscar y vamos a desayunar juntos?
- Aquí te espero. Te quiero. -le dijo Mery.

Sentirse Vivo: Parte III

Acabaron de passar la noche de la mejor manera possible. Mery se fue. Estava cansada.
Adam se fue a la cama, pensando en que podía suceder entre Mery y él. El chico no sabía si la quería, solo llevaban tres días viendóse, gran cosa no podía sentir. Esa noche no durmió casi nada.
El día siguiente Mery se bebió un café con leche y se fue a trabajar. Adam no trabajaba, era un hombre sin suerte en la vida. Aunque su currículum era de los mejores, no daba el perfil físico.

Los días iban pasando, y nadie llamaba, no se veían, hasta que tras tiempo pensando, tenía las cosas claras.
Esa mañana, la del 24 de diciembre, dónde pasarían  la noche buena solos, completamente solos, sin compañia. Adam fue hasta Dover. Él vivía a una ciudad no muy lejos de Dover, llamada Canterbury.
Picó a su puerta. No abrió nadie. Estuvo picando un buen rato, pero no hubo respuesta. Volvió al coche. Una cabeza estaba asomada a la ventana del piso de arriba, pero Adam no la vió.

Lo fuerte de esto es que Mery había estado yendo al psicólogo para encontrar una solución, porque no solo lo quería no podía vivir sin él, pero nadie lo sabía. Adam esperó horas en el coche, esperándola. Se hicieron las once de la noche y se tenía que ir. Cuando llegó a su piso, recibió un mensaje de Mery:
"Adam, los dos sabemos que necesito enamorarme de ti, porque lo mío es más fuerte de lo que piensas y de lo que pensaba antes yo. Así, que dejame intentarlo. Merry Christmas!"

Él no podía creer lo que estaba pasando. No entendía nada. La verdad es que el amor es ciego de verdad.
Mery pasó todo la noche buena llorando. I don't know I'm scared, decía. Fue las peores navidades de sus vidas. Sin compañia, sin regalos, solo sus lágrimas y ellos. Debían ser fuertes. Aún no lo habían descubierto pero estaban echos el uno para el otro. Debían esperar...

Sentirse Vivo: Parte II

Todos sabemos el que es estar enamorado de una persona, bien, esta persona aún no lo sabe. 

Adam no había tenido suerte en la vida, aún no había encontrado su media naranja. Él tenía un problema, no sabía como decírselo a Mery, pero finalmente se lanzó:

- Escúchame con atención. Durante mi adolescencia, conocí a mucha gente, pero supongo que yo maduré un poco antes que todos los demás chicos, y eso me causó que no tuviese muchos amigos, porque los veía muy immaduros y alucinaba con lo que hacían. Pero si que es verdad, que uno, algun día tiene que sacrificarse alguna vez, ¿no?. Entonces yo me hice más con las chicas porque las veía que hacían cosas más "normales", y que se podía hablar con ellas. Pero poco a poco, se va conociendo a gente, aunque ya la tengas en cuenta en las redes sociales, pero que empiezas a hablar y te empiezas a entender.

- ¿Dónde quieres ir a parar? -me preguntó dudosa Mery.

- Hasta ahora de todas las chicas que he querido, en algun momento se han enterado y después de un tiempo todo se fue a la mierda y no quiero que me pase más.

Tras un rato de charlas indefinidas, se habían hecho las 5 de la mañana. Tenían ir tirando para casa. La fiesta había acabado hacía ya rato, y no se habían dado cuenta. Adam llevó a Mery a su casa, ella vivía cerca de Dover. Cuando llegaron a la puerta de su casa, se miraron los dos a la cara diciendo bueno:

- Pues nada, gracias por traerme, eres un encanto -dijo Mery-.

- ¿Quieres que quedemos otro día? Si tu quieres...-preguntó Adam-.

- ¡Cómo no! Dame tu número.

Al cabo de unos días, donde pensaban que los dos se habían olvidado, Mery se presentó a casa de Adam. Llamó a la puerta. No era el mejor día para ir a Canterbury, donde residía Adam. 

Con cara de sorpresa el chico abrió la puerta:

- Vaya, ¿que haces aquí?

- Te echava de menos, quería verte...-contestó Mery-.

- Verás...es que...estoy con la familia...

- Será posible, vengo en el peor de los días.

Rieron los dos.

- ¿Quieres entrar? - preguntó Adam-.

- ¿Cómo?

- Lo que oyes, va entra, ¡que me estoy helando! -exclamó el chico-.

Estavan sus padres, su hermana y su cuñado, lo único que tenía. Reunión familiar que se dice.

Toda la familia se sorprendió, pensaron que ya la había encontrado, a esa mujer que tanto buscaba.

Mery dió dos besos a todos y se sentó a tomar el café. Poco a poco, los familiares se fueron, y se quedaron solos. 

-Tú eres lo único que necesito ahora sabes, Adam. Yo entiendo lo que te pasó cuando eras joven, pero cuando creces, cuando eres mayor, te independizas y buscas nuevas tácticas para conocer chicas.- dijó Mery-. 

Adam se sentía confuso, él tambien había sentido cosas, pero no tenía las cosas muy claras...

Sentirse Vivo: Parte I

"Todos saben que algun dia el amor se apagará, la llama desaparecerá o sencillamente se irá. Pero hay una pareja que no lo ve así, de esta manera, ellos creen que su llama durará para siempre".

La boda fue un gran existo, Los invitados comieron, bebieron, se divirtieron. Todo iba según lo previsto. Los recién casados disfrutaron de su día, ese día tan importante que es el del matrimonio, que dos personas se unen para ser más fuertes y más fieles en la vida.
[...]

Como todos sabéis una cerimonia tan apreciada como la del matrimonio, lo tienes que hacer con una persona que sepas que te quiere, que quieras estar toda tu vida junto a ella, decirle cada mañana que la quieres, acariciarla, acurrucarse y charlar junto a la ximenea. Son esas pequeñas cosas que se hacen tan especiales con esas personas queridas. Supongo que hay que ser fieles al matrimonio, estar contentos y luchar día a día para que la llama no se apague. Si bien es cierto, no hay mucha diferencia estar viviendo con alguien que sabes que te quiere, a estar casado con ella, pero si que es verdad que cuando lo estás, de casado, es todo más íntimo.
[...]

La luz de la luna, iluminaba el escenario donde los músicos tocaban música alegre, mientras que la gente bailaba y reía. Los recién casados empezaron a bailar en medio de la pista. Una música lenta y romántica los acompañaba, y un ruido de copas se oía de lejos. Un ruido de copas muy especial, eso significa que la gente quiere que se besen. Lo hicieron. Jake y Betty, se besaron, mientras que las copas no paravan de sonar y los más jovenes de gritar.
Dicen que en las bodas se liga mucho, pero yo nunca he experimentado nada, ni remotamente parecido. Pero en esa boda así fue. Betty trajo a su mejor amigo, que se conocían de la facultad de medicina, donde estudiaban juntos. Y Jake trajo a su mejor amiga, sus padres eran amigos y se conocían desde pequeños.
Venían solos, no tenían con nadie en el cuál hablar, pero a lo tarde de la noche se encontraron, en rincón de esa maravillosa masía. Un paisaje inospito la rodeaba, lejos de la ciudad, lejos de todo, solo se encontraban ellos dos y los demás. Adam se apoyó en la pared y cuando apareció Mery, estaba mirando la luna. Esa noche era luna llena. Mery le susurró al oído:
-¿Te apetece una copa, caballero?
-Con mucho gusto, mi señorita.-contestó Adam.

...

Sentiments

El somriure: Una senyal de carinyo, d'amistat. Demostra als teus, una vida feliç, plena de virtuts i algun més que altre defecte. No per coses que passen, que no ens agraden, em de deixar de somriure, perquè és essencial.

Una rialla, una abraçada, un petó...

També existeixen, els somriures falsos, que no valen la pena, senyal de mala fe.

Les llàgrimes: No cal estar tristos per plorar. Les llàgrim

es també expressen que t'importa aquella persona per la qual plores, per aquella que donaries tot, que confies amb ella. No obstant, quan veiem una pel·lícula hi ha moments, que ens hi identifiquem, i potser, aquest moment ens fa plorar.

Per això hem de treure la part divertida a tot, perquè pensar en negatiu si no val la pena?

"Just a feeling, feeling good"

Theory of love

L’amor entre dues persones no es veu, no es parla ni res d’això, es sent amb el cor, l’únic òrgan capaç de fer-ho. Quan dues persones estan enamorades, no obstant, volen que la seva vida com a parella creixi sense parar, així que fan tot el possible per ser feliços. Però d’altra banda hi ha les parelles, que estan juntes per atracció. Hem de diferenciar l’atracció i l’enamorament, dues coses molt semblants, però a la vegada oposades. L’atracció és quan ets sents atret per una persona, en que només faries l’acte sexual amb ella o sortiries amb ella, un temps moderat. Fins que no trobes el teu vertader amor totes aquelles persones amb les qui surts són atraccions. Llavors, un dels principals objectius de la vida és trobar una persona que puguis estar tota la vida amb ella, formar una família, estimar-la i que la flama mai s’apagui.

Per això diem que una persona quan s’enamora, no estimarà més a ningú que aquella persona. Resumint, hi ha tres tipus d’amors: el primer, és l’enamorament fidel, senzill i sense por al compromís. Una parella que s’estima, un matrimoni que vertaderament és per tota la vida. El segon amor és aquell en que la parella no està enamorada del tot i per tant, la flama s’apaga i l’amor, aquell sentiment, desapareix, sense deixar rastre. Un amor que pot arribar al divorci, o pitjor encara als tribunals. Finalment el tercer, l’últim, és el més cruel, el que pràcticament mata a les seves víctimes, es fan mal entre ells, un amor que no pot existir, però malauradament existeix, els amants. 

Com a conclusió només podem dir que l’amor és cec en qualsevol circumstància i que mai és tard per enamorar-se, trigui el que trigui sempre el trobaràs en algun lloc.

Però també hi ha una segona cosa que són els drames que una persona estima a una altra però no al revés. Què passa? Una desesperació per part d’una persona, es torna boja perquè la persona a qui estima senti el mateix cap a ella. A vegades s’aconsegueix i a vegades no. No sempre, una persona s’arriba a obsessionar per la persona que estima.

Finalment una tercera cosa, però no la menys important, relacions obertes, por al compromís, poca paciència per trobar l’amor de veritat, el que val la pena.

L'impossible és possible Epíleg

Epíleg

Mai hauria pogut imaginar, que un amor d’estiu en que la majoria fracassen, acabes d’allò més bé.  I a més que fos un amor de veritat, en que sincerament estàs enamorat de debò, i que no es troba cada dia!

Amb els anys ens vam anar a viure a Florida, els dos sols, i així la Julie poder fer i acabar la carrera de periodisme.

Els pares d’ella no els hi va agradar molt això de la nostra relació, però ho tenien que acceptar per la força, perquè ara la Julie ja era major d’edat i podia fer el que volgués. A més ara la seva mare no podia res de la classe social, perquè ells ja no tenien els diners que tenien abans.

En canvi, els meus pares ho van entendre i acceptar des de bon principi, perquè van veure que la Julie i jo teníem futur. Efectivament.

Deia convençut a la Julie:

-Tu ets la meva llum, la meva vida i el que necessito i el que he necessitat sempre. T’estimo!

“Crazy little thing called love, Love me today don’t leave me tomorrow, you say it’s too late to make it, but is it too late to try?”

Fi!

L'impossible és possible VI part

VI Part

No havia aconseguit que em digues la ciutat on estaven per falta de temps. I si el destí no volia que estiguéssim junts? I si no estàvem fets l’un per l’altre? Tenia que oblidar-la i refer la meva vida? No ho creia, tenia que lluitar per ella i si no ho feia, no l’estimava suficient.

Cada dia per la nit, parlava amb els meus pares, sobre aquest tema. Els dies passaven i no trobava la paraula clau, la ciutat on s’instal·laven. L’endemà em vaig aixecar aviat, per anar a preguntar a la seva germana, ja que la nit passada no m’ho va arribar a dir. Vaig arribar a la universitat amb l’autobús, vaig entrar i no em podia atendre perquè estava fent classe. Així que em va donar el seu mòbil perquè la truques.

Com que ja tenia el mòbil, no tenia que anar a ningun altre lloc, així que vaig tornar a casa tranquil, pensant en que ja podia aconseguir el nom de la ciutat i anar a buscar-la. Per la nit, abans de sopar, la vaig trucar:

-Bona nit, sóc en John.

-Hola John, tenies alguna cosa important per dir-me?- va contestar la germana de la Julie.

-Si, volia saber a quina ciutat han anat, perquè ahir no vaig tenir temps de preguntar-ho.-vaig contestar.

-Doncs han anat al nord-est, a Nova York. Una ciutat gran, per començar de zero.

-Molt bé, crec que aniré a buscar-la, és el millor que puc fer i parlar amb els teus pares.

Així que ja tenia tot per anar a buscar aquella preciositat de noia. En busca del meu amor impossible que el faria fer possible. Però primer de tot tenia que explica’ls-hi als meus pares.

No va ser fàcil convèncer als meus pares per anar a Nova York, perquè no està a prop precisament i a més amb la caravana, no era un lloc precisament de camp. Però gràcies a la gran quantitat de collita que hem fet i els productes venuts, em van dir que ens ho podíem permetre.

De seguida que vam poder ens vam anar cap a l’aeroport i vam agafar un avió directa cap a Nova York. Quan vam arribar allà vam anar a parar a un hotel, on va ser allà on vam passar els nostres dies a la ciutat. Després de desfer les maletes, vaig començar la recerca. Però no era el mateix a una ciutat llunyana on no els coneixia casi ningú, que a la ciutat on feia molts anys que vivien allà.

Passaven els dies, i arribava al hotel sense cap resposta. Estava cansat, cada dia buscava de sol a sol i no la trobava. El període de temps havia acabat. Les dues setmanes havien acabat. Teníem que tornar a casa, a Kansas, un altre cop.

Faltaven 3 hores per agafar l’avió, encara estàvem al hotel, fent les maletes, a punt de marxar. Necessitava que em donés l’aire. Pensava que ja ho tenia guanyat, però em vaig equivocar, no vaig ser capaç de trobar-la. Vaig sortir a donar una volta, necessitava airejar-me.

Passejant per la ciutat, pensava que me la trobaria, típic de les pel·lícules, en que se’n van i justament al sortir de la porta, es troben a la persona que més estimen. Massa perfecte per ser real. Tal com vaig sortir, vaig tornar a entrar, trist, decebut amb mi mateix.

Vam agafar el vol cap a Miami i de Miami vam tornar amb la caravana fins a Kansas. Al arribar a casa el nostre veí, en Peter, ens va dir que havia vingut una noia molt guapa i simpàtica, va vindre cada dia a casa però no estàvem. Era ella, era la Julie que m’havia vingut a veure. Però vindria demà? O s’hauria cansat i s’havia tornat cap a Nova York? Només calia esperar a l’endemà.

Va arribar l’endemà, i a primera hora del matí va sonar el timbre. Vaig baixar corrents per les escales i vaig obrir la porta de cop. Va apujar la mirada i es va posar vermella com el primer dia que ens vam veure. Jo també em vaig posar vermell. No sabíem que dir, ni que fer. Vaig sortir de casa i vam anar al camp. I allà li vaig dir:

-On tas ficat? T’he buscat per molts llocs i no t’he trobat.

-Vam anar a Nova York i vaig parlar amb els meus pares seriosament. I vaig arribar a la conclusió que t’havia de venir a veure, perquè no t’he oblidat, saps? Encara et tinc al meu cor. Per mi no ha canviat res des de el primer dia que ens vam veure.

Em vaig llençar. Li vaig fer un petó de felicitat. Vaig començar a plorar, perquè ara si que podíem estar junts. Un amor d’estiu que la majoria no funcionen, però aquest era diferent, els dos vam lluitar per aconseguir el que volíem, estar junts per sempre. Havíem trobat el verdader amor que tots estem buscant.

-Tu ets la meva vida, Julie- li vaig dir.

L'impossible és possible V part

V Part

Després d’un any, d’un any sense parlar, sense veure’ns , se’n recordaria de mi?

Una sorpresa m’esperava quan vaig arribar a la casa o més ben dit “solar abandonat”. Així de clar. Primer no vaig entendre res, em vaig posar molt furiós, però després vam preguntar a una senyora que passava en aquell instant i, ens va dir que, feia uns tres mesos havien enderrocat la casa de la família de la Julie. Per què? Em preguntava tota l’estona. Ens vam quedar una estona contemplant el solar buit i fred.

Mentrestant,  els meus pares no sabien que fer. El que tenien clar és que ens quedaríem aquí dues setmanes, que és el que tenien planejat. Així, el temps que estiguéssim aquí, podria buscar a la Julie, si és que estava aquí encara.

Va començar la recerca de la Julie aquella mateixa tarda. Primer de tot vaig agafar una foto d’ella i jo, de l’any passat i la vaig començar a ensenyar, pel seu barri, on vivia abans ella.

Un parell de persones ho sabien però no m’ho van voler dir. Havia passat alguna cosa estranya? En aquell moment em vaig en recordar de que el seu pare treballava en una empresa d’automòbils a la ciutat, i m’hi vaig acostar a preguntar que havia passat. El seu jefe, em va rebre educadament i em va fer sentar-me al seu despatx.  Tot seguit, el director, va començar a parlar:

-Aquests últims mesos han sigut molt durs per la família Adams, abans del Nadal, van fer fora a la mare de la Julie. Van passar una època de crisis, perquè aquí a l’empresa va abaixar molt el rendiment i clar els sous van abaixar prou perquè anessin amb l’aigua al coll. Després tenien que pagar la universitat de la Julie. Moltes despeses per només un sou. Així que van estar dos mesos sense pagar la hipoteca. Què va passar? Doncs que com que no pagaven, doncs van enderrocar la casa.

Després de varis segons de silenci, vaig preguntar-li si sabia on havien anat o a on estaven. Ell no em va saber dir exactament el que havien fet. Només em va dir que sabien mudat i ho havien deixat tot el que tenien aquí. Però no em va dir exactament a on.

Així que vaig decidir anar a parlar amb la germana de la Julie, que treballava a la facultat de medicina i vivia amb la seva parella al costat de la platja. Vaig arribar al vespre abans de que tanquessin. La vaig veure en el seu despatx, corregint exàmens. Vaig picar a la porta i vaig entrar. Li vaig estar explicant tot el que va passar l’estiu passat amb la Julie. Ella ja em coneixia de vista, perquè ella també va anar de vacances amb la seva família.

Quan vaig acabar, ella em va explicar que havia passat amb la seva família, perquè em volia ajudar. Va començar dient-me que la Julie encara estava enamorada de tu, però no podia enviar-te cartes perquè me mare no li deixava, no aprovava la vostra relació. Em va dir que, m’estimava molt i que mai m’oblidaria.

Mai vaig perdre la esperança de que mai m’oblidaria. La seva germana em va dir que es van mudar a una altra ciutat per provar sort, i començar de zero. Però jo volia saber a quina ciutat...

L'impossible és possible IV part

IV Part

Passaven els mesos, i continuàvem enviant-nos cartes, explicant-nos el que passava a cada una de les ciutats, els cotillons...Fins que un dia, ella, la Julie, em va deixar d’escriure. Passaven les setmanes i no arribava res. Estava desesperat, no sabia que fer, si oblidar-la per sempre o anar-la a buscar, estava confús. Ja que havien passat cinc mesos, i els meus pares sabien alguna cosa de la Julie, un dia per la nit, mentre estàvem sopant, vaig començar a explica’ls-hi tot el que havia passat i si em podien ajudar. Com que només tenia 18 anys i fins els 21 anys no sóc major d’edat, no podia viatjar sol.

Em vaig quedar sorprès de la manera que van reaccionar els meus pares, d’una manera comprensiva, i no burleta, com tots els pares haurien fet. Malauradament, em van dir que la Julie potser havia trobat algú, que era lo més normal, perquè les relacions a distància no funcionen, però jo m’ho vaig prendre malament, perquè confiava amb la Julie. Me’n vaig anar a la meva habitació corrents, vaig tancar la porta d’un cop i em vaig estirar al llit. No vaig parar d’imaginar-me a la Julie amb un altre noi que no fos jo.

Vaig estar una setmana amb depressió, sense rentar-me, només menjava i plorava. Els meus pares no suportaven veurem així, fins que va arribar una carta de Miami, de la mare de la Julie, precisament. Em vaig quedar sorprès que anava al nom de la Sophie. Vaig començar a llegir:

“John, no vull ferir-te, ni vull que ho passis malament, tu diré directament, no vull que estigueu junts ni que us envieu cartes amb la Julie. Som diferents, tu vius en un poble i nosaltres a una ciutat, som de diferent classe social, i no vull que la meva filla acabi amb un noi com tu, capaç d’enamorar i estar amb qui vulgui. Espero que ho entenguis”

                                                                                                                                                               Sophie

Això era la meva fi. Estava d’acord la Julie amb el que deia la seva mare? Havien parlat a casa d’aquest tema tal i com ho havia fet jo? Si abans estava depre, ara més. En acabar la carta, el primer que vaig fer va ser trencar-la i tirar-la per la finestra, però tot i això, pensava cada dia en el que deia. Desesperat i sense ganes de fer res.  Això significava, que la història entre la Julie i jo havia acabat aquí? No ho creia, no me la podia treure del cap, és que tampoc ho intentava, pensava que podria tenir futur si els seus pares entressin en situació.

Així que va passar un any, l’estiu havia arribat un altre cop i des de feia mesos els meus pares i jo havíem planejat d’anar a Florida, a part de que era un lloc desconegut per nosaltres, volíem anar a parlar amb la família de la Julie. Després de setmanes de viatge amb caravana, vam arribar a la direcció que corresponia amb la de les cartes.

L'impossible és possible III part

III Part

No podia estar passant això, la persona que més estimava tornava al seu poble mentre jo, estava sol i sense poder fer res, en un poble molt lluny de les grans ciutats. El dia se’m va fer etern, les hores no avançaven. Tornaria a somriure i a estar alegre? Les 6:00pm, hora de marxar, acabats de sopar, vam entrar al cotxe i ens esperava un viatge de varis dies, per arribar a Kansas. De camí, pensava, plorava, dormia, volia arribar ja, per veure els meus amics i explica’ls-hi que havia passat.

Mentrestant, ella, també tenia molts dies de viatge, per arribar a Miami. Durant aquests tres mesos, vaig aprendre moltes coses sobre les nostres famílies. Vaig arribar a la conclusió de que érem molt diferents. La seva família, era més de ciutat, el seu pare treballava a una empresa d’automòbils que funcionava de meravella, i la seva mare era comercial. Vivien en la zona més rica de la ciutat, però, la meva família, era completament diferent, es dedicava al camp. Teníem una finca bastant gran, on el meu pare es dedicava a l’agricultura i me mare a la granja. Jo era fill únic, així que no em faltava de res, perquè la finca ens alimentava a tots i no hi havia cap problema.

Després d’una setmana els dos ja estàvem a casa, i vaig decidir escriure-li  una carta, tenia la necessitat de fer-ho, per sentir-me bé amb mi mateix. Així vaig començar:

“Estimada Julie;

No puc aguantar més, necessito veure’t, tenir-te a prop, sentir els teus llavis, sentir-te a tu, però crec que això no és impossible. Pensar que ens separen uns quants estats, em venen les ganes de quedar-me a casa a plorar i pensar. Vull trobar un mètode, una manera per poder veure’t.

Només vull que sàpigues que això nostre, m’ha quedat per sempre, dintre del meu cor, i tinc moltes esperances de tornar-te a veure, no em rendiré en ningun moment per trobar una forma. Tu has obert moltes portes a la meva vida, portes que es tancaran si no estic amb tu.

Vull que m’escriguis i que no perdem mai la comunicació, entesos? Vull que m’expliquis coses, del teu dia a dia a Miami, que fas, a on vas...

Un petó enorme

                                                                                                                                                                  John 

Vaig agafar un sobre i vaig anar ràpidament a correus a tirar-la. L’home em va preguntar si era correu urgent o normal, i jo li vaig dir que molt urgent, volia que arribés el més ràpid possible.

Al cap de varies setmanes, va arribar una carta de Miami, era la Julie, per fi havia respós. Durant aquest temps havia estat molt ansiós esperant la seva resposta. Vaig començar a llegir:

“Estimat John;

Vull que sàpigues, que vaig arribar a casa, dissabte per la nit i vaig rebre la teva carta abans d’ahir, i vaig contestar seguidament. Jo també vull tornar-te a veure, però crec que estem una mica lluny, però això no vol dir que no ens trobem en un futur.

Les coses aquí van bé, començo la universitat el mes que ve, com a periodista, i me germana està treballant a la facultat de medicina com a professora.

Tu també em podries explicar coses teves, no?

Un petó

                                                                                                                                                                   Julie

I així, ens vam anant enviant cartes, sense perdre la comunicació ni un sol moment. Jo tenia la sensació que algun dia ens tornaríem a veure. Qui sabia que algun dia ens trobaríem? 

La vida, un viatge en tren

Per trencar una mica el gel amb la petita història, publico, un petit fragment sobre, com crec que veiem la vida:

La vida es como un viaje tren...Todo empieza cuando un hombre y una mujer se encuentran en un mismo vagón, se conocen, comparten cosas...hasta que un día se enamoran y más tarde se casan, por lo tanto el amor da hijos...

Ahí surgimos nosotros...con un gran viaje que recorren lleno de desafíos y amistades para ver y disfrutar. En un mismo vagón pueden haber todas esas personas que te importan y consideras que son tus amigos y que te apoyaran y serán fieles en vuestra amistad. 

Cuando empezamos el cole o la guardería misma, ya empezamos a conocer gente nueva, comenzamos a relacionarnos y poco a poco vamos escogiendo a esas personas que de verdad nos importan. Cada etapa de nuestra vida seria como una estación de tren en el cual bajaríamos para después volver a subir con nuevas amistades y gente nueva que nos quiere. También en este viaje aprenderemos cosas, pasan cosas buenas o tal vez malas. Pasado un tiempo, lamentablemente, ciertas personas nos dejaran, pero eso no significa que no entren nuevas personas. A parte de los padres también vienen los hermanos una cosa fundamental en nuestra vida, y habrá personas que se toman nuestra amistad como un simple paseo. 


No obstante, personas que viajan en diferentes vagones no signifique que algún día no se conozcan. Pero hay un cosa muy clara, que la vida está llena de sueños, fantasías, esperas...pero nunca regresos. Por eso, hay que hacer este viaje de la mejor manera posible. Al largo del viaje habrá un tipo de personas que serán muy especiales en nuestra vida y esa persona será nuestra pareja. El gran misterio de este viaje, es que no sabremos en que estación bajaremos o en que estación bajarán las personas que nos importan. ¿Y qué pasará cuando bajemos del tren? ¿Sentiremos nostalgia hacia esas personas que han sido muy importantes durante el trayecto?

Lo más feliz de este viaje es llenar de orgullo nuestro equipaje.

L'impossible és possible II part

II Part

No va ser fàcil per ningú dels dos, acomiadar-se d’una persona en el qual t’havies enamorat bojament i, havies passat el millor estiu de totes les seves vides.

Jo, tornava a Kansas i ella a Florida, no eren massa a prop, precisament, ens separaven un munt de quilòmetres. Mentrestant, quan ja havia acabat de preparar la meva maleta, vaig anar a casa d’ella, per dir-nos les últimes paraules, abans d'anar-nos. Vaig trucar al timbre, la seva mare em va obrir educadament, amb un somriure a la boca, però, al mateix temps, amb una cara d’agobiada, amb ganes de marxar. Vaig pujar a la seva habitació, el més ràpid possible. Era ella, no podia imaginar que no ens veuríem més. Pensar això, em feia plorar, i suposo que a ella també. Tothom creu, i segurament els nostres pares també, que un amor d’estiu, existeix per després desaparèixer i, no en recordar-te de la persona en el qual has passat tres mesos tant intensos.

Quan vaig entrar, estava fent la seva maleta, com jo havia fet anteriorment. Una vegada es va adonar de que jo estava allà, ens vam saludar carinyosament i ens vam fer un petó de benvinguda. Durant el temps que podíem estar junts, no vam parlar, ningú va gosar dir ninguna paraula, no sabíem que dir, fins que la seva mare va trucar a la porta dient que en 10 minuts marxaven. Després d’aquesta interrupció, vam començar a parlar a poc a poc i amb veu fluixeta. Ella em va dir, que això no podia succeir, que havien estat els tres mesos més macos, divertits, romàntics de la seva vida. Jo també li vaig dir que m’ho vaig passar molt bé aquest estiu. Quan, seguidament, la seva mare va tornar a pujar, dient que faltaven 5 minuts, ella va tancar la maleta i van baixar que estava apunt de que el taxi arribés. Vam sortir al jardí, totes les maletes estaven fora. Aquí, suposadament, era la fi, vaig pensar jo, sense dir-ho en veu alta. Ella va començar a plorar, no volia marxar, m’havia conegut a mi, un noi que la feia i la faria feliç, però no podia ser, perquè ella tenia 16 anys i no es podia quedar amb mi.

Abans de pujar al taxi em vaig apuntar la seva direcció per enviar-li alguna carta, per saber si estava bé, i ens vam fer l’últim petó, ple de llàgrimes i tristesa. Seguidament, va pujar al taxi darrera dels seus pares. Cadascú anava amb un taxi diferent, acompanyat de les seves pertinències. Mentrestant, jo, no sabia que fer, si trencar un plat, córrer, tornar a casa, no ho sabia. Per què tant de patiment? Què havia fet jo per merèixer això? Tot furiós i trist vaig tornar a casa. Els meus pares em van dir que marxaríem pel vespre que no havia tanta caravana. Així que jo, vaig anar a passejar pel poble. Efectivament, no quedava ningú, només nosaltres i les persones que hi vivien tot l’any, que eren poques.

Mentre que jo estava desesperat sense saber que fer, ella, el meu amor impossible, viatjava cap a Florida, sense parar de plorar. El taxista li va preguntar si a les vacances s'ho havia passat bé. Ella tota trista va respondre, les millors vacances de la meva vida. Sense poder tornar, es dirigien fins a Miami a tot gas.

L'impossible és possible: I part

Entre tu i jo hi ha molts camins que ens separen, però és aquesta la raó de deixar-ho? Quan ens vam conèixer vaig saber que estàvem fets l'un per l'altre.

Aquell moment va ser impactant pels dos, ens vam mirar als ulls, i tímidament ens vam allunyar a poc a poc, sense deixar-nos de mirar.

Cada vegada que ens véiem, abaixàvem el cap i ens posàvem vermells, la vergonya ens matava. Els dos sabíem, que érem persones molts tímides i que només ens ajuntaríem si passava alguna cosa que ens agrades als dos.

Les tardes que passava tancat a la meva habitació, pensant en tu, els teus ulls, el teu somriure...i sense trobar una solució apta pel que passava entre nosaltres.

No vaig comentar res als meus pares per por, de que exageressin una cosa que tenia molt poca importància, o això creia jo, fins aquell moment, el moment de conquistar a la persona que estimava, la que ens miràvem cada vegada que ens vèiem, i ens somrèiem moltes vegades. No podia ser, no sabia com fer-ho, no havia parlat mai amb ella, no sabia que li agradava, quin caràcter tenia. Vaig pensar que l'estiu se'm faria molt llarg sense tenir-la al meu costat, sense sentir els seus llavis als meus, sense tenir-la a prop i fer-li carícies. Per sort, un amic, me la va presentar tipus amiga. I ja no teníem la mateixa vergonya que abans, a poc a poc, la vam anar superant, va costar però finalment, se'n va anar i no va tornar. Cada dia, cada moment que ens veiem aprofitàvem per parlar de qualsevol cosa, mai estàvem callats, rèiem molt...Un dia vam quedar per anar al cinema i veure una pel·lícula que als dos ens agradava molt, romanticisme i intriga. Ens vam posar al lloc més fosc i més lluny de tot de la sala, on ningú sabia que estàvem allà. Allà ens vam donar el primer petó.

Al sortir del cinema, vam anar a un pub a prendre una copa, total, ens vam emborratxar d'una manera molt "crazy", no podíem conduir i vam decidir fer autoestop i venir a buscar el cotxe el dia següent. Qui volia dos borratxos al mig de la carretera? Ningú. Vam tenir que tornar a peu i a més per la carretera. No paràvem de fer el tonto...cantant, ballant, els cotxes pitant, allò si que era un somni fet realitat, viure realment el somni d'un adolescent. Però hi havia un problema, només pensar que jo era de Kansas i ella de Florida, em posava a plorar, només era un amor d'estiu, que mai més ens tornaríem a veure. Vam estar els tres mesos així, sortint cada dia, anant aquí i allà, passant-ho bé, fins que va arribar l'últim dia, el dia en que ens anàvem cadascú al seu poble, a on allà faria la seva vida i jo la meva. Però pot ser m'enamoraria d'una altra noia o ella d'un altre noi?