III Part
No podia estar passant això, la persona que més estimava tornava al seu
poble mentre jo, estava sol i sense poder fer res, en un poble molt lluny de
les grans ciutats. El dia se’m va fer etern, les hores no avançaven. Tornaria a
somriure i a estar alegre? Les 6:00pm, hora de marxar, acabats de sopar, vam
entrar al cotxe i ens esperava un viatge de varis dies, per arribar a Kansas.
De camí, pensava, plorava, dormia, volia arribar ja, per veure els meus amics i
explica’ls-hi que havia passat.
Mentrestant, ella, també tenia molts dies de viatge, per arribar a Miami.
Durant aquests tres mesos, vaig aprendre moltes coses sobre les nostres
famílies. Vaig arribar a la conclusió de que érem molt diferents. La seva
família, era més de ciutat, el seu pare treballava a una empresa d’automòbils
que funcionava de meravella, i la seva mare era comercial. Vivien en la zona
més rica de la ciutat, però, la meva família, era completament diferent, es
dedicava al camp. Teníem una finca bastant gran, on el meu pare es dedicava a
l’agricultura i me mare a la granja. Jo era fill únic, així que no em faltava
de res, perquè la finca ens alimentava a tots i no hi havia cap problema.
Després d’una setmana els dos ja estàvem a casa, i vaig decidir
escriure-li una carta, tenia la
necessitat de fer-ho, per sentir-me bé amb mi mateix. Així vaig començar:
“Estimada Julie;
No puc aguantar més,
necessito veure’t, tenir-te a prop, sentir els teus llavis, sentir-te a tu,
però crec que això no és impossible. Pensar que ens separen uns quants estats,
em venen les ganes de quedar-me a casa a plorar i pensar. Vull trobar un
mètode, una manera per poder veure’t.
Només vull que sàpigues que
això nostre, m’ha quedat per sempre, dintre del meu cor, i tinc moltes
esperances de tornar-te a veure, no em rendiré en ningun moment per trobar una
forma. Tu has obert moltes portes a la meva vida, portes que es tancaran si no
estic amb tu.
Vull que m’escriguis i que
no perdem mai la comunicació, entesos? Vull que m’expliquis coses, del teu dia
a dia a Miami, que fas, a on vas...
Un petó enorme
John
Vaig agafar un sobre i vaig anar ràpidament a correus a tirar-la. L’home em
va preguntar si era correu urgent o normal, i jo li vaig dir que molt urgent,
volia que arribés el més ràpid possible.
Al cap de varies setmanes, va arribar una carta de Miami, era la Julie, per
fi havia respós. Durant aquest temps havia estat molt ansiós esperant la seva
resposta. Vaig començar a llegir:
“Estimat John;
Vull que sàpigues, que vaig
arribar a casa, dissabte per la nit i vaig rebre la teva carta abans d’ahir, i
vaig contestar seguidament. Jo també vull tornar-te a veure, però crec que
estem una mica lluny, però això no vol dir que no ens trobem en un futur.
Les coses aquí van bé,
començo la universitat el mes que ve, com a periodista, i me germana està
treballant a la facultat de medicina com a professora.
Tu també em podries explicar
coses teves, no?
Un petó
Julie
I així, ens vam anant enviant cartes, sense perdre la comunicació ni un sol
moment. Jo tenia la sensació que algun dia ens tornaríem a veure. Qui sabia que
algun dia ens trobaríem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada