IV Part
Passaven els mesos, i continuàvem enviant-nos cartes, explicant-nos el que
passava a cada una de les ciutats, els cotillons...Fins que un dia, ella, la
Julie, em va deixar d’escriure. Passaven les setmanes i no arribava res. Estava
desesperat, no sabia que fer, si oblidar-la per sempre o anar-la a buscar, estava
confús. Ja que havien passat cinc mesos, i els meus pares sabien alguna cosa de
la Julie, un dia per la nit, mentre estàvem sopant, vaig començar a
explica’ls-hi tot el que havia passat i si em podien ajudar. Com que només
tenia 18 anys i fins els 21 anys no sóc major d’edat, no podia viatjar sol.
Em vaig quedar sorprès de la manera que van reaccionar els meus pares,
d’una manera comprensiva, i no burleta, com tots els pares haurien fet.
Malauradament, em van dir que la Julie potser havia trobat algú, que era lo més
normal, perquè les relacions a distància no funcionen, però jo m’ho vaig
prendre malament, perquè confiava amb la Julie. Me’n vaig anar a la meva
habitació corrents, vaig tancar la porta d’un cop i em vaig estirar al llit. No
vaig parar d’imaginar-me a la Julie amb un altre noi que no fos jo.
Vaig estar una setmana amb depressió, sense rentar-me, només menjava i
plorava. Els meus pares no suportaven veurem així, fins que va arribar una
carta de Miami, de la mare de la Julie, precisament. Em vaig quedar sorprès que
anava al nom de la Sophie. Vaig començar a llegir:
“John, no vull ferir-te, ni vull que
ho passis malament, tu diré directament, no vull que estigueu junts ni que us
envieu cartes amb la Julie. Som diferents, tu vius en un poble i nosaltres a
una ciutat, som de diferent classe social, i no vull que la meva filla acabi
amb un noi com tu, capaç d’enamorar i estar amb qui vulgui. Espero que ho
entenguis”
Sophie
Això era la meva fi. Estava d’acord la Julie amb el que deia la seva mare?
Havien parlat a casa d’aquest tema tal i com ho havia fet jo? Si abans estava
depre, ara més. En acabar la carta, el primer que vaig fer va ser trencar-la i
tirar-la per la finestra, però tot i això, pensava cada dia en el que deia.
Desesperat i sense ganes de fer res.
Això significava, que la història entre la Julie i jo havia acabat aquí?
No ho creia, no me la podia treure del cap, és que tampoc ho intentava, pensava
que podria tenir futur si els seus pares entressin en situació.
Així que va passar un any, l’estiu havia arribat un altre cop i des de feia
mesos els meus pares i jo havíem planejat d’anar a Florida, a part de que era
un lloc desconegut per nosaltres, volíem anar a parlar amb la família de la
Julie. Després de setmanes de viatge amb caravana, vam arribar a la direcció
que corresponia amb la de les cartes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada