L'impossible és possible VI part

VI Part

No havia aconseguit que em digues la ciutat on estaven per falta de temps. I si el destí no volia que estiguéssim junts? I si no estàvem fets l’un per l’altre? Tenia que oblidar-la i refer la meva vida? No ho creia, tenia que lluitar per ella i si no ho feia, no l’estimava suficient.

Cada dia per la nit, parlava amb els meus pares, sobre aquest tema. Els dies passaven i no trobava la paraula clau, la ciutat on s’instal·laven. L’endemà em vaig aixecar aviat, per anar a preguntar a la seva germana, ja que la nit passada no m’ho va arribar a dir. Vaig arribar a la universitat amb l’autobús, vaig entrar i no em podia atendre perquè estava fent classe. Així que em va donar el seu mòbil perquè la truques.

Com que ja tenia el mòbil, no tenia que anar a ningun altre lloc, així que vaig tornar a casa tranquil, pensant en que ja podia aconseguir el nom de la ciutat i anar a buscar-la. Per la nit, abans de sopar, la vaig trucar:

-Bona nit, sóc en John.

-Hola John, tenies alguna cosa important per dir-me?- va contestar la germana de la Julie.

-Si, volia saber a quina ciutat han anat, perquè ahir no vaig tenir temps de preguntar-ho.-vaig contestar.

-Doncs han anat al nord-est, a Nova York. Una ciutat gran, per començar de zero.

-Molt bé, crec que aniré a buscar-la, és el millor que puc fer i parlar amb els teus pares.

Així que ja tenia tot per anar a buscar aquella preciositat de noia. En busca del meu amor impossible que el faria fer possible. Però primer de tot tenia que explica’ls-hi als meus pares.

No va ser fàcil convèncer als meus pares per anar a Nova York, perquè no està a prop precisament i a més amb la caravana, no era un lloc precisament de camp. Però gràcies a la gran quantitat de collita que hem fet i els productes venuts, em van dir que ens ho podíem permetre.

De seguida que vam poder ens vam anar cap a l’aeroport i vam agafar un avió directa cap a Nova York. Quan vam arribar allà vam anar a parar a un hotel, on va ser allà on vam passar els nostres dies a la ciutat. Després de desfer les maletes, vaig començar la recerca. Però no era el mateix a una ciutat llunyana on no els coneixia casi ningú, que a la ciutat on feia molts anys que vivien allà.

Passaven els dies, i arribava al hotel sense cap resposta. Estava cansat, cada dia buscava de sol a sol i no la trobava. El període de temps havia acabat. Les dues setmanes havien acabat. Teníem que tornar a casa, a Kansas, un altre cop.

Faltaven 3 hores per agafar l’avió, encara estàvem al hotel, fent les maletes, a punt de marxar. Necessitava que em donés l’aire. Pensava que ja ho tenia guanyat, però em vaig equivocar, no vaig ser capaç de trobar-la. Vaig sortir a donar una volta, necessitava airejar-me.

Passejant per la ciutat, pensava que me la trobaria, típic de les pel·lícules, en que se’n van i justament al sortir de la porta, es troben a la persona que més estimen. Massa perfecte per ser real. Tal com vaig sortir, vaig tornar a entrar, trist, decebut amb mi mateix.

Vam agafar el vol cap a Miami i de Miami vam tornar amb la caravana fins a Kansas. Al arribar a casa el nostre veí, en Peter, ens va dir que havia vingut una noia molt guapa i simpàtica, va vindre cada dia a casa però no estàvem. Era ella, era la Julie que m’havia vingut a veure. Però vindria demà? O s’hauria cansat i s’havia tornat cap a Nova York? Només calia esperar a l’endemà.

Va arribar l’endemà, i a primera hora del matí va sonar el timbre. Vaig baixar corrents per les escales i vaig obrir la porta de cop. Va apujar la mirada i es va posar vermella com el primer dia que ens vam veure. Jo també em vaig posar vermell. No sabíem que dir, ni que fer. Vaig sortir de casa i vam anar al camp. I allà li vaig dir:

-On tas ficat? T’he buscat per molts llocs i no t’he trobat.

-Vam anar a Nova York i vaig parlar amb els meus pares seriosament. I vaig arribar a la conclusió que t’havia de venir a veure, perquè no t’he oblidat, saps? Encara et tinc al meu cor. Per mi no ha canviat res des de el primer dia que ens vam veure.

Em vaig llençar. Li vaig fer un petó de felicitat. Vaig començar a plorar, perquè ara si que podíem estar junts. Un amor d’estiu que la majoria no funcionen, però aquest era diferent, els dos vam lluitar per aconseguir el que volíem, estar junts per sempre. Havíem trobat el verdader amor que tots estem buscant.

-Tu ets la meva vida, Julie- li vaig dir.