L'impossible és possible II part

II Part

No va ser fàcil per ningú dels dos, acomiadar-se d’una persona en el qual t’havies enamorat bojament i, havies passat el millor estiu de totes les seves vides.

Jo, tornava a Kansas i ella a Florida, no eren massa a prop, precisament, ens separaven un munt de quilòmetres. Mentrestant, quan ja havia acabat de preparar la meva maleta, vaig anar a casa d’ella, per dir-nos les últimes paraules, abans d'anar-nos. Vaig trucar al timbre, la seva mare em va obrir educadament, amb un somriure a la boca, però, al mateix temps, amb una cara d’agobiada, amb ganes de marxar. Vaig pujar a la seva habitació, el més ràpid possible. Era ella, no podia imaginar que no ens veuríem més. Pensar això, em feia plorar, i suposo que a ella també. Tothom creu, i segurament els nostres pares també, que un amor d’estiu, existeix per després desaparèixer i, no en recordar-te de la persona en el qual has passat tres mesos tant intensos.

Quan vaig entrar, estava fent la seva maleta, com jo havia fet anteriorment. Una vegada es va adonar de que jo estava allà, ens vam saludar carinyosament i ens vam fer un petó de benvinguda. Durant el temps que podíem estar junts, no vam parlar, ningú va gosar dir ninguna paraula, no sabíem que dir, fins que la seva mare va trucar a la porta dient que en 10 minuts marxaven. Després d’aquesta interrupció, vam començar a parlar a poc a poc i amb veu fluixeta. Ella em va dir, que això no podia succeir, que havien estat els tres mesos més macos, divertits, romàntics de la seva vida. Jo també li vaig dir que m’ho vaig passar molt bé aquest estiu. Quan, seguidament, la seva mare va tornar a pujar, dient que faltaven 5 minuts, ella va tancar la maleta i van baixar que estava apunt de que el taxi arribés. Vam sortir al jardí, totes les maletes estaven fora. Aquí, suposadament, era la fi, vaig pensar jo, sense dir-ho en veu alta. Ella va començar a plorar, no volia marxar, m’havia conegut a mi, un noi que la feia i la faria feliç, però no podia ser, perquè ella tenia 16 anys i no es podia quedar amb mi.

Abans de pujar al taxi em vaig apuntar la seva direcció per enviar-li alguna carta, per saber si estava bé, i ens vam fer l’últim petó, ple de llàgrimes i tristesa. Seguidament, va pujar al taxi darrera dels seus pares. Cadascú anava amb un taxi diferent, acompanyat de les seves pertinències. Mentrestant, jo, no sabia que fer, si trencar un plat, córrer, tornar a casa, no ho sabia. Per què tant de patiment? Què havia fet jo per merèixer això? Tot furiós i trist vaig tornar a casa. Els meus pares em van dir que marxaríem pel vespre que no havia tanta caravana. Així que jo, vaig anar a passejar pel poble. Efectivament, no quedava ningú, només nosaltres i les persones que hi vivien tot l’any, que eren poques.

Mentre que jo estava desesperat sense saber que fer, ella, el meu amor impossible, viatjava cap a Florida, sense parar de plorar. El taxista li va preguntar si a les vacances s'ho havia passat bé. Ella tota trista va respondre, les millors vacances de la meva vida. Sense poder tornar, es dirigien fins a Miami a tot gas.