Sentirse Vivo: Parte III

Acabaron de passar la noche de la mejor manera possible. Mery se fue. Estava cansada.
Adam se fue a la cama, pensando en que podía suceder entre Mery y él. El chico no sabía si la quería, solo llevaban tres días viendóse, gran cosa no podía sentir. Esa noche no durmió casi nada.
El día siguiente Mery se bebió un café con leche y se fue a trabajar. Adam no trabajaba, era un hombre sin suerte en la vida. Aunque su currículum era de los mejores, no daba el perfil físico.

Los días iban pasando, y nadie llamaba, no se veían, hasta que tras tiempo pensando, tenía las cosas claras.
Esa mañana, la del 24 de diciembre, dónde pasarían  la noche buena solos, completamente solos, sin compañia. Adam fue hasta Dover. Él vivía a una ciudad no muy lejos de Dover, llamada Canterbury.
Picó a su puerta. No abrió nadie. Estuvo picando un buen rato, pero no hubo respuesta. Volvió al coche. Una cabeza estaba asomada a la ventana del piso de arriba, pero Adam no la vió.

Lo fuerte de esto es que Mery había estado yendo al psicólogo para encontrar una solución, porque no solo lo quería no podía vivir sin él, pero nadie lo sabía. Adam esperó horas en el coche, esperándola. Se hicieron las once de la noche y se tenía que ir. Cuando llegó a su piso, recibió un mensaje de Mery:
"Adam, los dos sabemos que necesito enamorarme de ti, porque lo mío es más fuerte de lo que piensas y de lo que pensaba antes yo. Así, que dejame intentarlo. Merry Christmas!"

Él no podía creer lo que estaba pasando. No entendía nada. La verdad es que el amor es ciego de verdad.
Mery pasó todo la noche buena llorando. I don't know I'm scared, decía. Fue las peores navidades de sus vidas. Sin compañia, sin regalos, solo sus lágrimas y ellos. Debían ser fuertes. Aún no lo habían descubierto pero estaban echos el uno para el otro. Debían esperar...

Sentirse Vivo: Parte II

Todos sabemos el que es estar enamorado de una persona, bien, esta persona aún no lo sabe. 

Adam no había tenido suerte en la vida, aún no había encontrado su media naranja. Él tenía un problema, no sabía como decírselo a Mery, pero finalmente se lanzó:

- Escúchame con atención. Durante mi adolescencia, conocí a mucha gente, pero supongo que yo maduré un poco antes que todos los demás chicos, y eso me causó que no tuviese muchos amigos, porque los veía muy immaduros y alucinaba con lo que hacían. Pero si que es verdad, que uno, algun día tiene que sacrificarse alguna vez, ¿no?. Entonces yo me hice más con las chicas porque las veía que hacían cosas más "normales", y que se podía hablar con ellas. Pero poco a poco, se va conociendo a gente, aunque ya la tengas en cuenta en las redes sociales, pero que empiezas a hablar y te empiezas a entender.

- ¿Dónde quieres ir a parar? -me preguntó dudosa Mery.

- Hasta ahora de todas las chicas que he querido, en algun momento se han enterado y después de un tiempo todo se fue a la mierda y no quiero que me pase más.

Tras un rato de charlas indefinidas, se habían hecho las 5 de la mañana. Tenían ir tirando para casa. La fiesta había acabado hacía ya rato, y no se habían dado cuenta. Adam llevó a Mery a su casa, ella vivía cerca de Dover. Cuando llegaron a la puerta de su casa, se miraron los dos a la cara diciendo bueno:

- Pues nada, gracias por traerme, eres un encanto -dijo Mery-.

- ¿Quieres que quedemos otro día? Si tu quieres...-preguntó Adam-.

- ¡Cómo no! Dame tu número.

Al cabo de unos días, donde pensaban que los dos se habían olvidado, Mery se presentó a casa de Adam. Llamó a la puerta. No era el mejor día para ir a Canterbury, donde residía Adam. 

Con cara de sorpresa el chico abrió la puerta:

- Vaya, ¿que haces aquí?

- Te echava de menos, quería verte...-contestó Mery-.

- Verás...es que...estoy con la familia...

- Será posible, vengo en el peor de los días.

Rieron los dos.

- ¿Quieres entrar? - preguntó Adam-.

- ¿Cómo?

- Lo que oyes, va entra, ¡que me estoy helando! -exclamó el chico-.

Estavan sus padres, su hermana y su cuñado, lo único que tenía. Reunión familiar que se dice.

Toda la familia se sorprendió, pensaron que ya la había encontrado, a esa mujer que tanto buscaba.

Mery dió dos besos a todos y se sentó a tomar el café. Poco a poco, los familiares se fueron, y se quedaron solos. 

-Tú eres lo único que necesito ahora sabes, Adam. Yo entiendo lo que te pasó cuando eras joven, pero cuando creces, cuando eres mayor, te independizas y buscas nuevas tácticas para conocer chicas.- dijó Mery-. 

Adam se sentía confuso, él tambien había sentido cosas, pero no tenía las cosas muy claras...

Sentirse Vivo: Parte I

"Todos saben que algun dia el amor se apagará, la llama desaparecerá o sencillamente se irá. Pero hay una pareja que no lo ve así, de esta manera, ellos creen que su llama durará para siempre".

La boda fue un gran existo, Los invitados comieron, bebieron, se divirtieron. Todo iba según lo previsto. Los recién casados disfrutaron de su día, ese día tan importante que es el del matrimonio, que dos personas se unen para ser más fuertes y más fieles en la vida.
[...]

Como todos sabéis una cerimonia tan apreciada como la del matrimonio, lo tienes que hacer con una persona que sepas que te quiere, que quieras estar toda tu vida junto a ella, decirle cada mañana que la quieres, acariciarla, acurrucarse y charlar junto a la ximenea. Son esas pequeñas cosas que se hacen tan especiales con esas personas queridas. Supongo que hay que ser fieles al matrimonio, estar contentos y luchar día a día para que la llama no se apague. Si bien es cierto, no hay mucha diferencia estar viviendo con alguien que sabes que te quiere, a estar casado con ella, pero si que es verdad que cuando lo estás, de casado, es todo más íntimo.
[...]

La luz de la luna, iluminaba el escenario donde los músicos tocaban música alegre, mientras que la gente bailaba y reía. Los recién casados empezaron a bailar en medio de la pista. Una música lenta y romántica los acompañaba, y un ruido de copas se oía de lejos. Un ruido de copas muy especial, eso significa que la gente quiere que se besen. Lo hicieron. Jake y Betty, se besaron, mientras que las copas no paravan de sonar y los más jovenes de gritar.
Dicen que en las bodas se liga mucho, pero yo nunca he experimentado nada, ni remotamente parecido. Pero en esa boda así fue. Betty trajo a su mejor amigo, que se conocían de la facultad de medicina, donde estudiaban juntos. Y Jake trajo a su mejor amiga, sus padres eran amigos y se conocían desde pequeños.
Venían solos, no tenían con nadie en el cuál hablar, pero a lo tarde de la noche se encontraron, en rincón de esa maravillosa masía. Un paisaje inospito la rodeaba, lejos de la ciudad, lejos de todo, solo se encontraban ellos dos y los demás. Adam se apoyó en la pared y cuando apareció Mery, estaba mirando la luna. Esa noche era luna llena. Mery le susurró al oído:
-¿Te apetece una copa, caballero?
-Con mucho gusto, mi señorita.-contestó Adam.

...

Sentiments

El somriure: Una senyal de carinyo, d'amistat. Demostra als teus, una vida feliç, plena de virtuts i algun més que altre defecte. No per coses que passen, que no ens agraden, em de deixar de somriure, perquè és essencial.

Una rialla, una abraçada, un petó...

També existeixen, els somriures falsos, que no valen la pena, senyal de mala fe.

Les llàgrimes: No cal estar tristos per plorar. Les llàgrim

es també expressen que t'importa aquella persona per la qual plores, per aquella que donaries tot, que confies amb ella. No obstant, quan veiem una pel·lícula hi ha moments, que ens hi identifiquem, i potser, aquest moment ens fa plorar.

Per això hem de treure la part divertida a tot, perquè pensar en negatiu si no val la pena?

"Just a feeling, feeling good"

Theory of love

L’amor entre dues persones no es veu, no es parla ni res d’això, es sent amb el cor, l’únic òrgan capaç de fer-ho. Quan dues persones estan enamorades, no obstant, volen que la seva vida com a parella creixi sense parar, així que fan tot el possible per ser feliços. Però d’altra banda hi ha les parelles, que estan juntes per atracció. Hem de diferenciar l’atracció i l’enamorament, dues coses molt semblants, però a la vegada oposades. L’atracció és quan ets sents atret per una persona, en que només faries l’acte sexual amb ella o sortiries amb ella, un temps moderat. Fins que no trobes el teu vertader amor totes aquelles persones amb les qui surts són atraccions. Llavors, un dels principals objectius de la vida és trobar una persona que puguis estar tota la vida amb ella, formar una família, estimar-la i que la flama mai s’apagui.

Per això diem que una persona quan s’enamora, no estimarà més a ningú que aquella persona. Resumint, hi ha tres tipus d’amors: el primer, és l’enamorament fidel, senzill i sense por al compromís. Una parella que s’estima, un matrimoni que vertaderament és per tota la vida. El segon amor és aquell en que la parella no està enamorada del tot i per tant, la flama s’apaga i l’amor, aquell sentiment, desapareix, sense deixar rastre. Un amor que pot arribar al divorci, o pitjor encara als tribunals. Finalment el tercer, l’últim, és el més cruel, el que pràcticament mata a les seves víctimes, es fan mal entre ells, un amor que no pot existir, però malauradament existeix, els amants. 

Com a conclusió només podem dir que l’amor és cec en qualsevol circumstància i que mai és tard per enamorar-se, trigui el que trigui sempre el trobaràs en algun lloc.

Però també hi ha una segona cosa que són els drames que una persona estima a una altra però no al revés. Què passa? Una desesperació per part d’una persona, es torna boja perquè la persona a qui estima senti el mateix cap a ella. A vegades s’aconsegueix i a vegades no. No sempre, una persona s’arriba a obsessionar per la persona que estima.

Finalment una tercera cosa, però no la menys important, relacions obertes, por al compromís, poca paciència per trobar l’amor de veritat, el que val la pena.

L'impossible és possible Epíleg

Epíleg

Mai hauria pogut imaginar, que un amor d’estiu en que la majoria fracassen, acabes d’allò més bé.  I a més que fos un amor de veritat, en que sincerament estàs enamorat de debò, i que no es troba cada dia!

Amb els anys ens vam anar a viure a Florida, els dos sols, i així la Julie poder fer i acabar la carrera de periodisme.

Els pares d’ella no els hi va agradar molt això de la nostra relació, però ho tenien que acceptar per la força, perquè ara la Julie ja era major d’edat i podia fer el que volgués. A més ara la seva mare no podia res de la classe social, perquè ells ja no tenien els diners que tenien abans.

En canvi, els meus pares ho van entendre i acceptar des de bon principi, perquè van veure que la Julie i jo teníem futur. Efectivament.

Deia convençut a la Julie:

-Tu ets la meva llum, la meva vida i el que necessito i el que he necessitat sempre. T’estimo!

“Crazy little thing called love, Love me today don’t leave me tomorrow, you say it’s too late to make it, but is it too late to try?”

Fi!

L'impossible és possible VI part

VI Part

No havia aconseguit que em digues la ciutat on estaven per falta de temps. I si el destí no volia que estiguéssim junts? I si no estàvem fets l’un per l’altre? Tenia que oblidar-la i refer la meva vida? No ho creia, tenia que lluitar per ella i si no ho feia, no l’estimava suficient.

Cada dia per la nit, parlava amb els meus pares, sobre aquest tema. Els dies passaven i no trobava la paraula clau, la ciutat on s’instal·laven. L’endemà em vaig aixecar aviat, per anar a preguntar a la seva germana, ja que la nit passada no m’ho va arribar a dir. Vaig arribar a la universitat amb l’autobús, vaig entrar i no em podia atendre perquè estava fent classe. Així que em va donar el seu mòbil perquè la truques.

Com que ja tenia el mòbil, no tenia que anar a ningun altre lloc, així que vaig tornar a casa tranquil, pensant en que ja podia aconseguir el nom de la ciutat i anar a buscar-la. Per la nit, abans de sopar, la vaig trucar:

-Bona nit, sóc en John.

-Hola John, tenies alguna cosa important per dir-me?- va contestar la germana de la Julie.

-Si, volia saber a quina ciutat han anat, perquè ahir no vaig tenir temps de preguntar-ho.-vaig contestar.

-Doncs han anat al nord-est, a Nova York. Una ciutat gran, per començar de zero.

-Molt bé, crec que aniré a buscar-la, és el millor que puc fer i parlar amb els teus pares.

Així que ja tenia tot per anar a buscar aquella preciositat de noia. En busca del meu amor impossible que el faria fer possible. Però primer de tot tenia que explica’ls-hi als meus pares.

No va ser fàcil convèncer als meus pares per anar a Nova York, perquè no està a prop precisament i a més amb la caravana, no era un lloc precisament de camp. Però gràcies a la gran quantitat de collita que hem fet i els productes venuts, em van dir que ens ho podíem permetre.

De seguida que vam poder ens vam anar cap a l’aeroport i vam agafar un avió directa cap a Nova York. Quan vam arribar allà vam anar a parar a un hotel, on va ser allà on vam passar els nostres dies a la ciutat. Després de desfer les maletes, vaig començar la recerca. Però no era el mateix a una ciutat llunyana on no els coneixia casi ningú, que a la ciutat on feia molts anys que vivien allà.

Passaven els dies, i arribava al hotel sense cap resposta. Estava cansat, cada dia buscava de sol a sol i no la trobava. El període de temps havia acabat. Les dues setmanes havien acabat. Teníem que tornar a casa, a Kansas, un altre cop.

Faltaven 3 hores per agafar l’avió, encara estàvem al hotel, fent les maletes, a punt de marxar. Necessitava que em donés l’aire. Pensava que ja ho tenia guanyat, però em vaig equivocar, no vaig ser capaç de trobar-la. Vaig sortir a donar una volta, necessitava airejar-me.

Passejant per la ciutat, pensava que me la trobaria, típic de les pel·lícules, en que se’n van i justament al sortir de la porta, es troben a la persona que més estimen. Massa perfecte per ser real. Tal com vaig sortir, vaig tornar a entrar, trist, decebut amb mi mateix.

Vam agafar el vol cap a Miami i de Miami vam tornar amb la caravana fins a Kansas. Al arribar a casa el nostre veí, en Peter, ens va dir que havia vingut una noia molt guapa i simpàtica, va vindre cada dia a casa però no estàvem. Era ella, era la Julie que m’havia vingut a veure. Però vindria demà? O s’hauria cansat i s’havia tornat cap a Nova York? Només calia esperar a l’endemà.

Va arribar l’endemà, i a primera hora del matí va sonar el timbre. Vaig baixar corrents per les escales i vaig obrir la porta de cop. Va apujar la mirada i es va posar vermella com el primer dia que ens vam veure. Jo també em vaig posar vermell. No sabíem que dir, ni que fer. Vaig sortir de casa i vam anar al camp. I allà li vaig dir:

-On tas ficat? T’he buscat per molts llocs i no t’he trobat.

-Vam anar a Nova York i vaig parlar amb els meus pares seriosament. I vaig arribar a la conclusió que t’havia de venir a veure, perquè no t’he oblidat, saps? Encara et tinc al meu cor. Per mi no ha canviat res des de el primer dia que ens vam veure.

Em vaig llençar. Li vaig fer un petó de felicitat. Vaig començar a plorar, perquè ara si que podíem estar junts. Un amor d’estiu que la majoria no funcionen, però aquest era diferent, els dos vam lluitar per aconseguir el que volíem, estar junts per sempre. Havíem trobat el verdader amor que tots estem buscant.

-Tu ets la meva vida, Julie- li vaig dir.