dilluns, 23 de juliol del 2012

L'impossible és possible: I part


Entre tu i jo hi ha molts camins que ens separen, però és aquesta la raó de deixar-ho? Quan ens vam conèixer vaig saber que estàvem fets l'un per l'altre.
Aquell moment va ser impactant pels dos, ens vam mirar als ulls, i tímidament ens vam allunyar a poc a poc, sense deixar-nos de mirar.

Cada vegada que ens véiem, abaixàvem el cap i ens posàvem vermells, la vergonya ens matava. Els dos sabíem, que érem persones molts tímides i que només ens ajuntaríem si passava alguna cosa que ens agrades als dos.

Les tardes que passava tancat a la meva habitació, pensant en tu, els teus ulls, el teu somriure...i sense trobar una solució apta pel que passava entre nosaltres.

No vaig comentar res als meus pares per por, de que exageressin una cosa que tenia molt poca importància, o això creia jo, fins aquell moment, el moment de conquistar a la persona que estimava, la que ens miràvem cada vegada que ens vèiem, i ens somrèiem moltes vegades. No podia ser, no sabia com fer-ho, no havia parlat mai amb ella, no sabia que li agradava, quin caràcter tenia. Vaig pensar que l'estiu se'm faria molt llarg sense tenir-la al meu costat, sense sentir els seus llavis als meus, sense tenir-la a prop i fer-li carícies. Per sort, un amic, me la va presentar tipus amiga. I ja no teníem la mateixa vergonya que abans, a poc a poc, la vam anar superant, va costar però finalment, se'n va anar i no va tornar. Cada dia, cada moment que ens veiem aprofitàvem per parlar de qualsevol cosa, mai estàvem callats, rèiem molt...Un dia vam quedar per anar al cinema i veure una pel·lícula que als dos ens agradava molt, romanticisme i intriga. Ens vam posar al lloc més fosc i més lluny de tot de la sala, on ningú sabia que estàvem allà. Allà ens vam donar el primer petó.

Al sortir del cinema, vam anar a un pub a prendre una copa, total, ens vam emborratxar d'una manera molt "crazy", no podíem conduir i vam decidir fer autoestop i venir a buscar el cotxe el dia següent. Qui volia dos borratxos al mig de la carretera? Ningú. Vam tenir que tornar a peu i a més per la carretera. No paràvem de fer el tonto...cantant, ballant, els cotxes pitant, allò si que era un somni fet realitat, viure realment el somni d'un adolescent. Però hi havia un problema, només pensar que jo era de Kansas i ella de Florida, em posava a plorar, només era un amor d'estiu, que mai més ens tornaríem a veure. Vam estar els tres mesos així, sortint cada dia, anant aquí i allà, passant-ho bé, fins que va arribar l'últim dia, el dia en que ens anàvem cadascú al seu poble, a on allà faria la seva vida i jo la meva. Però pot ser m'enamoraria d'una altra noia o ella d'un altre noi?

1 comentari: