L'impossible és possible Epíleg

Epíleg

Mai hauria pogut imaginar, que un amor d’estiu en que la majoria fracassen, acabes d’allò més bé.  I a més que fos un amor de veritat, en que sincerament estàs enamorat de debò, i que no es troba cada dia!

Amb els anys ens vam anar a viure a Florida, els dos sols, i així la Julie poder fer i acabar la carrera de periodisme.

Els pares d’ella no els hi va agradar molt això de la nostra relació, però ho tenien que acceptar per la força, perquè ara la Julie ja era major d’edat i podia fer el que volgués. A més ara la seva mare no podia res de la classe social, perquè ells ja no tenien els diners que tenien abans.

En canvi, els meus pares ho van entendre i acceptar des de bon principi, perquè van veure que la Julie i jo teníem futur. Efectivament.

Deia convençut a la Julie:

-Tu ets la meva llum, la meva vida i el que necessito i el que he necessitat sempre. T’estimo!

“Crazy little thing called love, Love me today don’t leave me tomorrow, you say it’s too late to make it, but is it too late to try?”

Fi!

L'impossible és possible VI part

VI Part

No havia aconseguit que em digues la ciutat on estaven per falta de temps. I si el destí no volia que estiguéssim junts? I si no estàvem fets l’un per l’altre? Tenia que oblidar-la i refer la meva vida? No ho creia, tenia que lluitar per ella i si no ho feia, no l’estimava suficient.

Cada dia per la nit, parlava amb els meus pares, sobre aquest tema. Els dies passaven i no trobava la paraula clau, la ciutat on s’instal·laven. L’endemà em vaig aixecar aviat, per anar a preguntar a la seva germana, ja que la nit passada no m’ho va arribar a dir. Vaig arribar a la universitat amb l’autobús, vaig entrar i no em podia atendre perquè estava fent classe. Així que em va donar el seu mòbil perquè la truques.

Com que ja tenia el mòbil, no tenia que anar a ningun altre lloc, així que vaig tornar a casa tranquil, pensant en que ja podia aconseguir el nom de la ciutat i anar a buscar-la. Per la nit, abans de sopar, la vaig trucar:

-Bona nit, sóc en John.

-Hola John, tenies alguna cosa important per dir-me?- va contestar la germana de la Julie.

-Si, volia saber a quina ciutat han anat, perquè ahir no vaig tenir temps de preguntar-ho.-vaig contestar.

-Doncs han anat al nord-est, a Nova York. Una ciutat gran, per començar de zero.

-Molt bé, crec que aniré a buscar-la, és el millor que puc fer i parlar amb els teus pares.

Així que ja tenia tot per anar a buscar aquella preciositat de noia. En busca del meu amor impossible que el faria fer possible. Però primer de tot tenia que explica’ls-hi als meus pares.

No va ser fàcil convèncer als meus pares per anar a Nova York, perquè no està a prop precisament i a més amb la caravana, no era un lloc precisament de camp. Però gràcies a la gran quantitat de collita que hem fet i els productes venuts, em van dir que ens ho podíem permetre.

De seguida que vam poder ens vam anar cap a l’aeroport i vam agafar un avió directa cap a Nova York. Quan vam arribar allà vam anar a parar a un hotel, on va ser allà on vam passar els nostres dies a la ciutat. Després de desfer les maletes, vaig començar la recerca. Però no era el mateix a una ciutat llunyana on no els coneixia casi ningú, que a la ciutat on feia molts anys que vivien allà.

Passaven els dies, i arribava al hotel sense cap resposta. Estava cansat, cada dia buscava de sol a sol i no la trobava. El període de temps havia acabat. Les dues setmanes havien acabat. Teníem que tornar a casa, a Kansas, un altre cop.

Faltaven 3 hores per agafar l’avió, encara estàvem al hotel, fent les maletes, a punt de marxar. Necessitava que em donés l’aire. Pensava que ja ho tenia guanyat, però em vaig equivocar, no vaig ser capaç de trobar-la. Vaig sortir a donar una volta, necessitava airejar-me.

Passejant per la ciutat, pensava que me la trobaria, típic de les pel·lícules, en que se’n van i justament al sortir de la porta, es troben a la persona que més estimen. Massa perfecte per ser real. Tal com vaig sortir, vaig tornar a entrar, trist, decebut amb mi mateix.

Vam agafar el vol cap a Miami i de Miami vam tornar amb la caravana fins a Kansas. Al arribar a casa el nostre veí, en Peter, ens va dir que havia vingut una noia molt guapa i simpàtica, va vindre cada dia a casa però no estàvem. Era ella, era la Julie que m’havia vingut a veure. Però vindria demà? O s’hauria cansat i s’havia tornat cap a Nova York? Només calia esperar a l’endemà.

Va arribar l’endemà, i a primera hora del matí va sonar el timbre. Vaig baixar corrents per les escales i vaig obrir la porta de cop. Va apujar la mirada i es va posar vermella com el primer dia que ens vam veure. Jo també em vaig posar vermell. No sabíem que dir, ni que fer. Vaig sortir de casa i vam anar al camp. I allà li vaig dir:

-On tas ficat? T’he buscat per molts llocs i no t’he trobat.

-Vam anar a Nova York i vaig parlar amb els meus pares seriosament. I vaig arribar a la conclusió que t’havia de venir a veure, perquè no t’he oblidat, saps? Encara et tinc al meu cor. Per mi no ha canviat res des de el primer dia que ens vam veure.

Em vaig llençar. Li vaig fer un petó de felicitat. Vaig començar a plorar, perquè ara si que podíem estar junts. Un amor d’estiu que la majoria no funcionen, però aquest era diferent, els dos vam lluitar per aconseguir el que volíem, estar junts per sempre. Havíem trobat el verdader amor que tots estem buscant.

-Tu ets la meva vida, Julie- li vaig dir.

L'impossible és possible V part

V Part

Després d’un any, d’un any sense parlar, sense veure’ns , se’n recordaria de mi?

Una sorpresa m’esperava quan vaig arribar a la casa o més ben dit “solar abandonat”. Així de clar. Primer no vaig entendre res, em vaig posar molt furiós, però després vam preguntar a una senyora que passava en aquell instant i, ens va dir que, feia uns tres mesos havien enderrocat la casa de la família de la Julie. Per què? Em preguntava tota l’estona. Ens vam quedar una estona contemplant el solar buit i fred.

Mentrestant,  els meus pares no sabien que fer. El que tenien clar és que ens quedaríem aquí dues setmanes, que és el que tenien planejat. Així, el temps que estiguéssim aquí, podria buscar a la Julie, si és que estava aquí encara.

Va començar la recerca de la Julie aquella mateixa tarda. Primer de tot vaig agafar una foto d’ella i jo, de l’any passat i la vaig començar a ensenyar, pel seu barri, on vivia abans ella.

Un parell de persones ho sabien però no m’ho van voler dir. Havia passat alguna cosa estranya? En aquell moment em vaig en recordar de que el seu pare treballava en una empresa d’automòbils a la ciutat, i m’hi vaig acostar a preguntar que havia passat. El seu jefe, em va rebre educadament i em va fer sentar-me al seu despatx.  Tot seguit, el director, va començar a parlar:

-Aquests últims mesos han sigut molt durs per la família Adams, abans del Nadal, van fer fora a la mare de la Julie. Van passar una època de crisis, perquè aquí a l’empresa va abaixar molt el rendiment i clar els sous van abaixar prou perquè anessin amb l’aigua al coll. Després tenien que pagar la universitat de la Julie. Moltes despeses per només un sou. Així que van estar dos mesos sense pagar la hipoteca. Què va passar? Doncs que com que no pagaven, doncs van enderrocar la casa.

Després de varis segons de silenci, vaig preguntar-li si sabia on havien anat o a on estaven. Ell no em va saber dir exactament el que havien fet. Només em va dir que sabien mudat i ho havien deixat tot el que tenien aquí. Però no em va dir exactament a on.

Així que vaig decidir anar a parlar amb la germana de la Julie, que treballava a la facultat de medicina i vivia amb la seva parella al costat de la platja. Vaig arribar al vespre abans de que tanquessin. La vaig veure en el seu despatx, corregint exàmens. Vaig picar a la porta i vaig entrar. Li vaig estar explicant tot el que va passar l’estiu passat amb la Julie. Ella ja em coneixia de vista, perquè ella també va anar de vacances amb la seva família.

Quan vaig acabar, ella em va explicar que havia passat amb la seva família, perquè em volia ajudar. Va començar dient-me que la Julie encara estava enamorada de tu, però no podia enviar-te cartes perquè me mare no li deixava, no aprovava la vostra relació. Em va dir que, m’estimava molt i que mai m’oblidaria.

Mai vaig perdre la esperança de que mai m’oblidaria. La seva germana em va dir que es van mudar a una altra ciutat per provar sort, i començar de zero. Però jo volia saber a quina ciutat...

L'impossible és possible IV part

IV Part

Passaven els mesos, i continuàvem enviant-nos cartes, explicant-nos el que passava a cada una de les ciutats, els cotillons...Fins que un dia, ella, la Julie, em va deixar d’escriure. Passaven les setmanes i no arribava res. Estava desesperat, no sabia que fer, si oblidar-la per sempre o anar-la a buscar, estava confús. Ja que havien passat cinc mesos, i els meus pares sabien alguna cosa de la Julie, un dia per la nit, mentre estàvem sopant, vaig començar a explica’ls-hi tot el que havia passat i si em podien ajudar. Com que només tenia 18 anys i fins els 21 anys no sóc major d’edat, no podia viatjar sol.

Em vaig quedar sorprès de la manera que van reaccionar els meus pares, d’una manera comprensiva, i no burleta, com tots els pares haurien fet. Malauradament, em van dir que la Julie potser havia trobat algú, que era lo més normal, perquè les relacions a distància no funcionen, però jo m’ho vaig prendre malament, perquè confiava amb la Julie. Me’n vaig anar a la meva habitació corrents, vaig tancar la porta d’un cop i em vaig estirar al llit. No vaig parar d’imaginar-me a la Julie amb un altre noi que no fos jo.

Vaig estar una setmana amb depressió, sense rentar-me, només menjava i plorava. Els meus pares no suportaven veurem així, fins que va arribar una carta de Miami, de la mare de la Julie, precisament. Em vaig quedar sorprès que anava al nom de la Sophie. Vaig començar a llegir:

“John, no vull ferir-te, ni vull que ho passis malament, tu diré directament, no vull que estigueu junts ni que us envieu cartes amb la Julie. Som diferents, tu vius en un poble i nosaltres a una ciutat, som de diferent classe social, i no vull que la meva filla acabi amb un noi com tu, capaç d’enamorar i estar amb qui vulgui. Espero que ho entenguis”

                                                                                                                                                               Sophie

Això era la meva fi. Estava d’acord la Julie amb el que deia la seva mare? Havien parlat a casa d’aquest tema tal i com ho havia fet jo? Si abans estava depre, ara més. En acabar la carta, el primer que vaig fer va ser trencar-la i tirar-la per la finestra, però tot i això, pensava cada dia en el que deia. Desesperat i sense ganes de fer res.  Això significava, que la història entre la Julie i jo havia acabat aquí? No ho creia, no me la podia treure del cap, és que tampoc ho intentava, pensava que podria tenir futur si els seus pares entressin en situació.

Així que va passar un any, l’estiu havia arribat un altre cop i des de feia mesos els meus pares i jo havíem planejat d’anar a Florida, a part de que era un lloc desconegut per nosaltres, volíem anar a parlar amb la família de la Julie. Després de setmanes de viatge amb caravana, vam arribar a la direcció que corresponia amb la de les cartes.

L'impossible és possible III part

III Part

No podia estar passant això, la persona que més estimava tornava al seu poble mentre jo, estava sol i sense poder fer res, en un poble molt lluny de les grans ciutats. El dia se’m va fer etern, les hores no avançaven. Tornaria a somriure i a estar alegre? Les 6:00pm, hora de marxar, acabats de sopar, vam entrar al cotxe i ens esperava un viatge de varis dies, per arribar a Kansas. De camí, pensava, plorava, dormia, volia arribar ja, per veure els meus amics i explica’ls-hi que havia passat.

Mentrestant, ella, també tenia molts dies de viatge, per arribar a Miami. Durant aquests tres mesos, vaig aprendre moltes coses sobre les nostres famílies. Vaig arribar a la conclusió de que érem molt diferents. La seva família, era més de ciutat, el seu pare treballava a una empresa d’automòbils que funcionava de meravella, i la seva mare era comercial. Vivien en la zona més rica de la ciutat, però, la meva família, era completament diferent, es dedicava al camp. Teníem una finca bastant gran, on el meu pare es dedicava a l’agricultura i me mare a la granja. Jo era fill únic, així que no em faltava de res, perquè la finca ens alimentava a tots i no hi havia cap problema.

Després d’una setmana els dos ja estàvem a casa, i vaig decidir escriure-li  una carta, tenia la necessitat de fer-ho, per sentir-me bé amb mi mateix. Així vaig començar:

“Estimada Julie;

No puc aguantar més, necessito veure’t, tenir-te a prop, sentir els teus llavis, sentir-te a tu, però crec que això no és impossible. Pensar que ens separen uns quants estats, em venen les ganes de quedar-me a casa a plorar i pensar. Vull trobar un mètode, una manera per poder veure’t.

Només vull que sàpigues que això nostre, m’ha quedat per sempre, dintre del meu cor, i tinc moltes esperances de tornar-te a veure, no em rendiré en ningun moment per trobar una forma. Tu has obert moltes portes a la meva vida, portes que es tancaran si no estic amb tu.

Vull que m’escriguis i que no perdem mai la comunicació, entesos? Vull que m’expliquis coses, del teu dia a dia a Miami, que fas, a on vas...

Un petó enorme

                                                                                                                                                                  John 

Vaig agafar un sobre i vaig anar ràpidament a correus a tirar-la. L’home em va preguntar si era correu urgent o normal, i jo li vaig dir que molt urgent, volia que arribés el més ràpid possible.

Al cap de varies setmanes, va arribar una carta de Miami, era la Julie, per fi havia respós. Durant aquest temps havia estat molt ansiós esperant la seva resposta. Vaig començar a llegir:

“Estimat John;

Vull que sàpigues, que vaig arribar a casa, dissabte per la nit i vaig rebre la teva carta abans d’ahir, i vaig contestar seguidament. Jo també vull tornar-te a veure, però crec que estem una mica lluny, però això no vol dir que no ens trobem en un futur.

Les coses aquí van bé, començo la universitat el mes que ve, com a periodista, i me germana està treballant a la facultat de medicina com a professora.

Tu també em podries explicar coses teves, no?

Un petó

                                                                                                                                                                   Julie

I així, ens vam anant enviant cartes, sense perdre la comunicació ni un sol moment. Jo tenia la sensació que algun dia ens tornaríem a veure. Qui sabia que algun dia ens trobaríem? 

La vida, un viatge en tren

Per trencar una mica el gel amb la petita història, publico, un petit fragment sobre, com crec que veiem la vida:

La vida es como un viaje tren...Todo empieza cuando un hombre y una mujer se encuentran en un mismo vagón, se conocen, comparten cosas...hasta que un día se enamoran y más tarde se casan, por lo tanto el amor da hijos...

Ahí surgimos nosotros...con un gran viaje que recorren lleno de desafíos y amistades para ver y disfrutar. En un mismo vagón pueden haber todas esas personas que te importan y consideras que son tus amigos y que te apoyaran y serán fieles en vuestra amistad. 

Cuando empezamos el cole o la guardería misma, ya empezamos a conocer gente nueva, comenzamos a relacionarnos y poco a poco vamos escogiendo a esas personas que de verdad nos importan. Cada etapa de nuestra vida seria como una estación de tren en el cual bajaríamos para después volver a subir con nuevas amistades y gente nueva que nos quiere. También en este viaje aprenderemos cosas, pasan cosas buenas o tal vez malas. Pasado un tiempo, lamentablemente, ciertas personas nos dejaran, pero eso no significa que no entren nuevas personas. A parte de los padres también vienen los hermanos una cosa fundamental en nuestra vida, y habrá personas que se toman nuestra amistad como un simple paseo. 


No obstante, personas que viajan en diferentes vagones no signifique que algún día no se conozcan. Pero hay un cosa muy clara, que la vida está llena de sueños, fantasías, esperas...pero nunca regresos. Por eso, hay que hacer este viaje de la mejor manera posible. Al largo del viaje habrá un tipo de personas que serán muy especiales en nuestra vida y esa persona será nuestra pareja. El gran misterio de este viaje, es que no sabremos en que estación bajaremos o en que estación bajarán las personas que nos importan. ¿Y qué pasará cuando bajemos del tren? ¿Sentiremos nostalgia hacia esas personas que han sido muy importantes durante el trayecto?

Lo más feliz de este viaje es llenar de orgullo nuestro equipaje.

L'impossible és possible II part

II Part

No va ser fàcil per ningú dels dos, acomiadar-se d’una persona en el qual t’havies enamorat bojament i, havies passat el millor estiu de totes les seves vides.

Jo, tornava a Kansas i ella a Florida, no eren massa a prop, precisament, ens separaven un munt de quilòmetres. Mentrestant, quan ja havia acabat de preparar la meva maleta, vaig anar a casa d’ella, per dir-nos les últimes paraules, abans d'anar-nos. Vaig trucar al timbre, la seva mare em va obrir educadament, amb un somriure a la boca, però, al mateix temps, amb una cara d’agobiada, amb ganes de marxar. Vaig pujar a la seva habitació, el més ràpid possible. Era ella, no podia imaginar que no ens veuríem més. Pensar això, em feia plorar, i suposo que a ella també. Tothom creu, i segurament els nostres pares també, que un amor d’estiu, existeix per després desaparèixer i, no en recordar-te de la persona en el qual has passat tres mesos tant intensos.

Quan vaig entrar, estava fent la seva maleta, com jo havia fet anteriorment. Una vegada es va adonar de que jo estava allà, ens vam saludar carinyosament i ens vam fer un petó de benvinguda. Durant el temps que podíem estar junts, no vam parlar, ningú va gosar dir ninguna paraula, no sabíem que dir, fins que la seva mare va trucar a la porta dient que en 10 minuts marxaven. Després d’aquesta interrupció, vam començar a parlar a poc a poc i amb veu fluixeta. Ella em va dir, que això no podia succeir, que havien estat els tres mesos més macos, divertits, romàntics de la seva vida. Jo també li vaig dir que m’ho vaig passar molt bé aquest estiu. Quan, seguidament, la seva mare va tornar a pujar, dient que faltaven 5 minuts, ella va tancar la maleta i van baixar que estava apunt de que el taxi arribés. Vam sortir al jardí, totes les maletes estaven fora. Aquí, suposadament, era la fi, vaig pensar jo, sense dir-ho en veu alta. Ella va començar a plorar, no volia marxar, m’havia conegut a mi, un noi que la feia i la faria feliç, però no podia ser, perquè ella tenia 16 anys i no es podia quedar amb mi.

Abans de pujar al taxi em vaig apuntar la seva direcció per enviar-li alguna carta, per saber si estava bé, i ens vam fer l’últim petó, ple de llàgrimes i tristesa. Seguidament, va pujar al taxi darrera dels seus pares. Cadascú anava amb un taxi diferent, acompanyat de les seves pertinències. Mentrestant, jo, no sabia que fer, si trencar un plat, córrer, tornar a casa, no ho sabia. Per què tant de patiment? Què havia fet jo per merèixer això? Tot furiós i trist vaig tornar a casa. Els meus pares em van dir que marxaríem pel vespre que no havia tanta caravana. Així que jo, vaig anar a passejar pel poble. Efectivament, no quedava ningú, només nosaltres i les persones que hi vivien tot l’any, que eren poques.

Mentre que jo estava desesperat sense saber que fer, ella, el meu amor impossible, viatjava cap a Florida, sense parar de plorar. El taxista li va preguntar si a les vacances s'ho havia passat bé. Ella tota trista va respondre, les millors vacances de la meva vida. Sense poder tornar, es dirigien fins a Miami a tot gas.

L'impossible és possible: I part

Entre tu i jo hi ha molts camins que ens separen, però és aquesta la raó de deixar-ho? Quan ens vam conèixer vaig saber que estàvem fets l'un per l'altre.

Aquell moment va ser impactant pels dos, ens vam mirar als ulls, i tímidament ens vam allunyar a poc a poc, sense deixar-nos de mirar.

Cada vegada que ens véiem, abaixàvem el cap i ens posàvem vermells, la vergonya ens matava. Els dos sabíem, que érem persones molts tímides i que només ens ajuntaríem si passava alguna cosa que ens agrades als dos.

Les tardes que passava tancat a la meva habitació, pensant en tu, els teus ulls, el teu somriure...i sense trobar una solució apta pel que passava entre nosaltres.

No vaig comentar res als meus pares per por, de que exageressin una cosa que tenia molt poca importància, o això creia jo, fins aquell moment, el moment de conquistar a la persona que estimava, la que ens miràvem cada vegada que ens vèiem, i ens somrèiem moltes vegades. No podia ser, no sabia com fer-ho, no havia parlat mai amb ella, no sabia que li agradava, quin caràcter tenia. Vaig pensar que l'estiu se'm faria molt llarg sense tenir-la al meu costat, sense sentir els seus llavis als meus, sense tenir-la a prop i fer-li carícies. Per sort, un amic, me la va presentar tipus amiga. I ja no teníem la mateixa vergonya que abans, a poc a poc, la vam anar superant, va costar però finalment, se'n va anar i no va tornar. Cada dia, cada moment que ens veiem aprofitàvem per parlar de qualsevol cosa, mai estàvem callats, rèiem molt...Un dia vam quedar per anar al cinema i veure una pel·lícula que als dos ens agradava molt, romanticisme i intriga. Ens vam posar al lloc més fosc i més lluny de tot de la sala, on ningú sabia que estàvem allà. Allà ens vam donar el primer petó.

Al sortir del cinema, vam anar a un pub a prendre una copa, total, ens vam emborratxar d'una manera molt "crazy", no podíem conduir i vam decidir fer autoestop i venir a buscar el cotxe el dia següent. Qui volia dos borratxos al mig de la carretera? Ningú. Vam tenir que tornar a peu i a més per la carretera. No paràvem de fer el tonto...cantant, ballant, els cotxes pitant, allò si que era un somni fet realitat, viure realment el somni d'un adolescent. Però hi havia un problema, només pensar que jo era de Kansas i ella de Florida, em posava a plorar, només era un amor d'estiu, que mai més ens tornaríem a veure. Vam estar els tres mesos així, sortint cada dia, anant aquí i allà, passant-ho bé, fins que va arribar l'últim dia, el dia en que ens anàvem cadascú al seu poble, a on allà faria la seva vida i jo la meva. Però pot ser m'enamoraria d'una altra noia o ella d'un altre noi?